4.1 - LA TELEGRAFIA SENSE FILS
Des de les primeres experiències de transmissió per radioelectricitat, el
principi del telègraf Morse va ser utilitzat per assegurar les transmissions de
missatges per ràdio. El principi de codificació és el mateix, però ara els impulsos no es
transmeten per un suport físic (el cable), sinó mitjançant ones de ràdio. En
aquest moment la transmissió de la informació s'acabava d'alliberar de
pràcticament tots els obstacles, no quedava més que perfeccionar el sistema per
arribar als sistemes de transmissió més moderns del segle XX i segle XXI.
El codi Morse encara que caigut en desús actualment, encara
s'utilitza COM
a
sistema de transmissió de socors en l'exèrcit i com a passatemps ENTRE els
radioaficionats. El seu mèrit és de ser fàcilment descodificable
"d'oïda" per un operador especialment format i un emissor-receptor
poc sofisticat. La gran eficàcia de la transmissió ràdio en Morse és la
possibilitat de desxifrar un senyal "tot-o-res" amb una relació de
senyal molt petita.
a
sistema de transmissió de socors en l'exèrcit i com a passatemps ENTRE els
radioaficionats. El seu mèrit és de ser fàcilment descodificable
"d'oïda" per un operador especialment format i un emissor-receptor
poc sofisticat. La gran eficàcia de la transmissió ràdio en Morse és la
possibilitat de desxifrar un senyal "tot-o-res" amb una relació de
senyal molt petita.
4.2 - LA RÀDIO.
La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en la societat
actual, com a mínim fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això, la
ràdio es manté encara viva i esdevé un sistema participatiu i molt més proper
al públic general. En aquest sentit, un fenomen relativament recent és l'aparició
d'emissores municipals d'abast molt reduït, però que informen d'un àmbit molt
proper als oïdors.
La comunicació a través d’ones electromagnètiques requereix un sistema
de codificació de la informació
i un sistema d’emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç
de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre
l’emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.
4.3 - LA TELEVISIÓ I LA TDT.
La transmissió a distància d'imatges en moviment ha estat la conseqüència
del desenvolupament de la ràdio. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de
comunicació amb més influència sobre la població.
TDT
El sistema de transmissió dels senyals
de televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al
sistema digital. És l’anomenada Televisió Digital Terrestre (TDT)
que es fonamenta en un acord tècnic ENTRE fabricants, PERa
l’àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora
substancialment les prestacions en TV: millor qualitat d’imatge i de so (es
comprimeixen en el format MPEG2), immunitat a les interferències, més emissores
en el mateix espai radioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel
(dades del programa, subtítols, altres idiomes)
fabricants, PERa
l’àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora
substancialment les prestacions en TV: millor qualitat d’imatge i de so (es
comprimeixen en el format MPEG2), immunitat a les interferències, més emissores
en el mateix espai radioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel
(dades del programa, subtítols, altres idiomes)
Televisió
4.4 - LA TELEFONIA MÒBIL.
En la telefonia mòbil els aparells són autònoms, es desplacen amb
l'usuari. La connexió amb la xarxa de comunicació es fa a través d'ones
electromagnètiques. La telefonia mòbil és una evolució de les comunicacions per ones
electromagnètiques entre l'aparell mòbil i una estació repetidora fixa
connectada al sistema de telefonia convencional.
Aquests
aparells tenen connexió amb les centrals telefòniques a través d’antenes que
estan repartides pel territori i formen cèl·lules, que són zones a les quals
donen cobertura, i formen una xarxa específica de comunicació entre mòbils i
entre mòbils i telèfons fixos. Aquestes cèl·lules reben i emeten el senyal
cap al mòbil i cap a les centrals que gestionen informàticament tot el
trànsit de trucades de la xarxa.
D’aquesta
manera, els mòbils poden treballar amb potències molt baixes. Així es pot
reduir la grandària i reduir el pes de l’aparell i de les bateries. En el
moment que un mòbil està connectat, els sistemes informàtics de la central el
tenen localitzat per poder adreçar-hi les trucades. La gestió de la trucada
es duu a terme en centrals terrestres; els mòbils, per tant, no es comuniquen
directament entre ells.
La
creació d’una xarxa de comunicació per telefonia mòbil necessita la
instal·lació de multitud d’antenes en el territori per cobrir els usuaris; hi
ha, però, zones remotes que no tenen cobertura.
|
4.5- LES COMUNICACIONS VIA SATÈL·LIT.
La comunicació per ones
electromagnètiques presta grans serveis a la societat i ha anat assolint
noves fites tecnològiques, com la transmissió d’imatges per mitjà de la
televisió i el gran salt en passar de les ones terrestres a l’espai, a través
de satèl·lits de comunicacions, aconseguint posar en comunicació de manera
permanent punts del planeta allunyats desenes de milers de quilòmetres.
El primer satèl·lit de
comunicacions fou l'SPUTNIK I, llançat a l’espai l’any 1957. El satèl·lit de
comunicacions internacionals INTELSAT I, va ser posat en òrbita el 1965, i
permetia 480 vies simultànies de telefonia. Posteriorment, la posada en
òrbita de satèl·lits ha estat constant, i se n’ha ampliat el camp d’aplicació
a la telefonia, la televisió, la meteorologia, la localització, l’espionatge,
etc.
|
La telefonia, durant molts anys, ha
emprat el cable com a mitjà de transmissió. Actualment conviu amb la telefonia
mòbil. En el cas de la ràdio i la televisió, que tradicionalment han emprat les
ones electromagnètiques, actualment conviuen també amb la connexió per cable.
4.6 – El GPS.
El GPS funciona mitjançant una xarxa de 24 satèl·lits en òrbita
sobre el planeta terra , a 20 200 km d'altura , amb trajectòries sincronitzades
per cobrir tota la superfície de la Terra. Quan es desitja determinar
la posició, el receptor que s'utilitza per a això localitza automàticament
com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa , dels quals rep uns senyals indicant
la identificació i l'hora del rellotge de cadascun d'ells . Amb base en aquests
senyals , l'aparell sincronitza el rellotge del GPS i calcula el temps que
triguen a arribar els senyals a l'equip , i de tal manera mesura la distància
al satèl·lit mitjançant triangulació , la qual es basa a determinar la
distància de cada satèl·lit respecte al punt de mesurament.
